JOSEP RODOREDA I EL SEU TEMPS
Text del parlament efectuat per la senyora CAROLA DURAN i TORT, doctora en filologia catalana, el dia 7 d’abril de 2005 a l’Ateneu Barcelonès, amb motiu de l’acte acadèmic celebrat per a commemorar el 125è aniversari del ‘Virolai’.
Josep Rodoreda i Santigós va néixer a Barcelona el 13 de febrer de 1851. De família menestral, va ingressar als nou anys a l’escolania de Nostra Senyora del Remei, dirigida pel mestre Nicolau Manent, que li va ensenyar els coneixements musicals indispensables, aprofitats per un alumne molt ben dotat que aviat va despuntar amb composicions de caire religiós.
Les seves primeres obres religioses, una Salve i una Ave Maria, coincideixen en el temps amb la Revolució de Setembre de 1868, que va destronar Isabel II i va afavorir una llibertat d’informació i d’expressió desconegudes fins aleshores. Els joves nascuts al voltant de 1850, com el mateix Rodoreda, van viure apassionadament la nova situació política, que els permetia creure en la possibilitat d’una organització diferent de l’Estat espanyol. Desitjaven un nou règimen polític d’ estructura republicana i federal per oblidar completament la foragitada monarquia; un règimen que afavorís el reconeixement dels diferents pobles que formaven l’Estat i abandonés el centralisme i uniformisme imperants a tots nivells, amb la qual cosa, la cultura catalana, que tomava a donar alguns senyals de vitalitat des de mitjan segle XIX, aconseguiria recuperar la plenitud i, conseqüentment, la seva entitat nacional. A més a més, aquesta generació del 50 ja no combregava amb els postulats del romanticisme, sinó que era filla i seguidora del positivisme, mètode d’anàlisi que va marcar les actituds culturals europees de la segona meitat del segle. Activitats com la fundació, el 1868, de La Jove Catalunya -la primera entitat catalanista que agrupava el jovent progressista-, i la publicació de revistes com La Gramalla (1870) i, posteriorment La Reanaixensa (1871) són mostres d’aquesta inquietud per construir una cultura catalana que estigués a l’alçada de les cultures europees coetànies.
Josep Rodoreda no va quedar al marge d’aquestes activitats com ho demostra la crítica musical que va exercir a La Renaixensa entre 1874 i 1880. Des d’aquesta tribuna proposa un programa innovador per canviar el migrat panorama que oferia Barcelona quant a la música. Un breu cop d’ull a les activitats musicals dels anys 70 farà comprendre la gairebé nul·la presència de la música clàssica a la societat barcelonina. A nivell popular, a més a més de les actuacions corals que protagonitzaven els Cors de Clavé, que es podrien emmarcar en una proposta més de caire social que musical, la música destinada al consum massiu estava formada o bé per transposicions de l’òpera còmica francesa -Orfeus als inferns i La Bella Helena, per exemple- o bé pel ‘género chico’ madrilleny -Pan y Toros i Agua, Azucarillos y Aguardiente, entre d’altres. Però una música que reflectís la personalitat diferenciada com era la catalana no existia. Només algunes cançons populars i temes folklòrics de sempre.
En el camp de la música simfònica, l’absència de concerts era gairebé total; només esporàdicament s’havien programat audicions amb intèrprets famosos, però haurem d’esperar fins el 1880 amb la Societat de Concerts, formada per músics del Liceu que establiran una tanda regular de sessions de música simfònica. Només l’òpera mantenia una presencia constant en els teatres barcelonins; el Liceu i el Principal programaven temporades d’òpera, però limitades a certs autors, com Bellini, Donizetti i Rossini i els seus imitadors, amb una sobrevaloració del divisme interpretatiu dels cantants més que per les obres programades.
Les funcions religioses de les esglésies, que eren un altre exponent musical, també havien arribat a un baix nivell de qualitat, ja que en paraules del mateix Rodoreda “Convenient fora que del temple es desterressin certes composicions que molt sovint, per desgracia, s’hi fan sentir. L’època reclama propietat i ben poca en demostren algunes elucubracions encarcarades o marcadament profanes que en la casa del Senyor es canten i es toquen”.
En aquest ambient de pobresa musical té un gran valor el programa proposat per Josep Rodoreda dels de les pagines de La Renaixensa. Respecte a l’òpera, Rodoreda proposa d’entrada, eliminar tot el repertori belcantista, que ja ha estat abandonat, fins i tot, a Itàlia; després, demana reposar el repertori de les grans peces alemanyes de Mozart, Beethoven, Meyerbeer i altres, alternant-lo amb les novetats de l’escola francesa: Gounod, Thomas, Saint-Saëns, Massanet, Bizet, etc.; i, finalment, introduir a la programació la nova concepció operística que representa Richard Wagner. Per primera vegada, el 1874, el públic lector català té coneixença de Wagner mitjançant un article que el nostre biografiat publica a La Renaixensa. I ho fa amb motiu de l’estrena de la simfonia Rienzi, demostrant un gran coneixement del compositor i de la seva obra. Coneixement que també és fa pales en el discurs d’entrada que pronuncia Rodoreda, l’any 1878, a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que porta per títol Sobre el arte del teatro.
Pel que fa,a la música simfònica, gairebé absent de la programació barcelonesa, Rodoreda es queixa repetidament de la necessitat de crear una Societat de Concerts per contrarestar l’apatia dels empresaris de la ciutat a programar obres ambicioses del repertori clàssic, com ara Cimarosa, Gluck, Haydn, Beethoven, perquè consideraven que eren avorrides i que el públic no responia als esforços necessaris per muntar un concert. I finalment, respecte a la música religiosa, que tenia molt poc de sacre, demana desterrar totalment la música profana que s’hi interpretava, recomana la professionalització dels músics d’església i l’adequació deis temes interpretats a la funció religiosa que s’hi celebra.
Aquests programa teòric, molt modern per l’època en que es formula, també té una traducció pràctica en les composicions mateixes del mestre. D’una banda, respecte a la música popular, tenim les composicions sobre poemes d’escriptors lligats a la Renaixença, amb l’exemple paradigmàtic de Jacint Verdaguer, però també d’altres, com Joaquim Riera i Bertran o Apel·les Mestres i la col·lecció Aplec de melodies catalanes. Cal destacar molt especialment les Cançons per a noys y noyas (sic) composicions destinades a ser interpretades pels infants, en un intent de catalanitzar l’ensenyament fora de les escoles en un temps en que l’ensenyança obligatòria es vehiculava en una llengua que la majoria d’infants difícilment comprenien. D’altra banda, la crítica de la música religiosa té traducció rodorediana en l’oratori Las siete palabras, estrenat amb gran èxit a la parròquia de Sant Jaume de Barcelona, el Divendres Sant de 1875, amb solistes i músics del Liceu. Igualment va incidir en el camp simfònic amb la composició Poema fantástico, títol amb reminiscències de Berlioz, estrenada al Liceu el 1874.
L’èxit aconseguit amb aquestes dues composicions el va portar a ingressar, el 1875, al Conservatorio de Isabel II, després Conservatori del Liceu, com a professor de piano i solfeig i com acompanyant de solistes. La seguretat laboral li va permetre deixar d’actuar com a pianista al Cafè Espanyol, que era la seva principal font d’ingressos fins aleshores. Simultàniament a la feina del conservatori, Rodoreda es fa càrrec de la Societat Coral Euterpe, després de la mort de Josep Anselm Clavé ocorreguda el 1874, i així comença la vinculació amb els cors claverians. La seva professionalitat es va fer evident en la millora de les interpretacions i en el nou repertori dels cors, que va arribar a interpretar fragments de Tannhuaser. A més a més de les interpretacions pròpies destinades a ser interpretades en les matinals als Camps Elisis, cal destacar l’estrena, el 1883, de d’idil·li dramàtic La nit al bosc, sobre textos d’Apel·les Mestres. Les nombroses actuacions dels cors no solament a les matinals als Camps Elisis del passeig de Gracia, sinó en teatres i actes ciutadans, com en la col·locació d’una làpida al carrer Ample de Barcelona on havia nascut Clavé, va fer créixer la popularitat del seu director. Una mostra de la millora musical deis cors la tenim en el … concert amb 1200 cantants a les festes de la Mare de Déu de la Mercè de 1877, actuaci6 que va elevar els cor claverians a un nivell molt alt.
La capacitat de treball de Rodoreda és destacada perquè, a més a més de la seva feina com a professor del conservatori del Liceu i director de la Societat Coral Euterpe, el 1878 organitza concerts instrumentals al Teatre Novetats i al Teatre Principal on programa obres de Beethoven i de nous autors francesos, sense oblidar peces de Wagner de qui es manté apassionat admirador. Igualment continua vinculat al moviment de recuperaci6 de la cultura catalana com a membre i també com a directiu de l’ Associació Catalanista d’excursions Científiques, entitat creada el 1876 com a continuadora de La Jove Catalunya, i nucli primigeni de l’actual Centre Excursionista de Catalunya.
L’èxit organitzatiu obtingut en la direcció de la Societat Coral Euterpe li va valer ser nomenat organitzador i director d’una escola de música per al interns de la Casa Provincial de Caritat, el 1883. En aquesta tasca va crear nombroses composicions per a ser interpretades pels seus alumnes. Aquesta dedicació a la pedagogia es va veure completada amb la creació el 1885 de l’Acadèmia Musical de Barcelona, juntament amb Àurea Rosa Clavé, filla de Josep A. Clavé, i els mestres Inglada, Sadurni i Musté.
Durant la dècada dels vuitanta, consolidada la monarquia borbònica i el torn pacífic de partits, Barcelona havia crescut demogràficament, la febre de l’ or havia enriquit molta gent, la societat viatjava sovint a París, ara a l’abast mitjançant el tren, i les demandes culturals de tota mena creixien a la ciutat comtal. Cal tenir present que l’Exposició Universal estava al caure i els barcelonins apostaven per oferir una imatge cosmopolita de ciutat moderna. En aquest àmbit ciutadà, l’ajuntament, presidit per Francesc de P. Rius i Taulet, va considerar necessari reorganitzar la música municipal. El prestigi que havia aconseguit Josep Rodoreda en les seves activitats directives, tant en els cors claverians com a la Casa de Caritat, va ser decisiu perquè l’ ajuntament li demanés un projecte musical per la ciutat. El mestre va redactar tres projectes complementaris: La creació d’una Escola Municipal de Música, l’organització d’una Banda Municipal formada, en part, pels músics que donaven classe a 1′Escola Municipal, i, finalment, un Monte Pio de Socors Mútuos per ajudar els músics un cop abandonessin l’exercici de la professió. Els tres projectes van ser aprovats pel consistori el març de 1886 i Josep Rodoreda va ser nomenat director de l’escola i de la banda.
No havien transcorregut tres mesos que la nova Banda Municipal iniciava les seves actuacions amb un concert de presentació al Saló de cent, la vigília de Sant Joan. Després d’actuar per les autoritats, el conjunt musical es va traslladar a la plaça de Sant Jaume on va repetir el concert amb els aplaudiments del públic que omplia el recinte. La representació es va acabar amb un recorregut pels carrers més cèntrics de la ciutat. El bateig de la nova formació va ser tot un èxit, però Josep Rodoreda tenia molt present que després d’aquell començament prometedor, calia ampliar el repertori musical per tal de complir amb els compromisos que la propera Exposició exigia.
L’octubre de 1886 també va començar a funcionar l’Escola Municipal de Música i les expectatives que havia generat la seva fundació es van veure llargament superades: el curs següent, 1887-1888, es va haver d’ampliar el nombre de professors i els alumnes matriculats superaven els 400.
L,Exposició Universal inaugurada el maig de 1888 per la Reina Regent Maria Cristina, acompanyada deis seus fills, va fer evident tota la capacitat de treball del mestre Rodoreda. El dia de la inauguració, la banda Municipal i una nombrosa massa coral van interpretar l’Himne a l’Exposició de Barcelona, amb música del mateix Rodoreda i lletra de Melcior de Palau, poeta en llengua castellana, traductor de L ‘Atlàntida verdagueriana i, en qualitat d’enginyer de la Diputació de Barcelona, autor de moltes de les carreteres comarcals que encara avui fem servir.
Mestre va durar l’Exposició, la banda actuava cada dia amb un programa diferent que, seguint aquelles recomanacions que Rodoreda havia vehiculat a traves de La Renaixensa l’any 1874, incloïa peces de grans clàssics com Mozart, Beethoven, Glück o Rameau, però també de músics molt més propers en el temps com Gounud, Massenet, Ponchielli, Bizet o Saint-Saëns. Encara que els concerts estaven previstos en el programa de l’ esdeveniment, el protocol establia que els músics també havien de ser presents a l’arribada de les personalitats més importants i aleshores tot eren corredisses per complir amb els dos compromisos. S’ha de dir, però, que tot i l’excés de treball, la Banda Municipal mai no va faltar al seu compromís amb 1,Exposició. En el Concurs Nacional de bandes celebrat durant l’ esdeveniment, la Banda barcelonina va guanyar el primer premi, perquè la majoria de les formacions participants eren bandes militars d’escassa cultura musical, mentre que en el Concurs Internacional celebrat pocs dies després, es va haver de conformar amb el segon premi, ja que el primer se’l va emportar la Lire Narbonnaise.
Durant les Festes de la Mare de Déu de la Mercè d’aquell mateix any, va tenir lloc la coronació canònica de la Patrona de Barcelona i Rodoreda, de nou amb col·laboració amb Jacint Verdaguer, va musicar l’Himne a la Verge de la Mercè. Tots aquests esdeveniments musicals van quedar reflectits a la memòria que va exposar a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona l’ any 1889.
Un dels edificis emblemàtics de 1′Exposició de 1888 era el Palau de Belles Arts que es va mantenir en peu uns quants anys més. En aquest recinte té lloc el 1895 una representació de l’obra La nit al bosc, oratori-cantata amb lletra d’ Apel·les Mestres que havia estat estrenat l’any 1883 pels cors c1averians, però que aquesta vegada és posat en escena amb tota propietat. Un cor mixt, format per 300 persones, una orquestra de 80 professors i sis solistes, alguns dels quals aconseguiren fama mundial com Maria Barrientos i Emili Sagi, van ser els intèrprets de l’ obra, tots sota la direcció de Josep Rodoreda que va ser unànimement elogiat per la premsa de l’època.
Però aquest clima de reconeixement públic es trencaria aviat perquè l’any 1896 Rodoreda dimiteix dels seus càrrecs com a director de la Banda Municipal i de l’Escola Municipal de Música tant pels desacords sorgits amb l’ajuntament, ja que aquest volia modificar les normes que regien ambdues institucions i que havien estat proposades per ell mateix deu anys abans, com per les pressions d’una campanya de desprestigi portada a terme per la premsa satírica del seu temps, que vista amb perspectiva no sembla que tingués raó de ser.
Rodoreda deixa els càrrecs públics i s’incorpora, per poc temps, com a director a l’Instituto Musical Torres, que era una acadèmia particular de música, situada a la pla~ de Sant Just. Aquest mateix any 1897, es col·loca el retrat de Josep Clavé a la Galeria de Catalans il·lustres i Rodoreda escriu i llegeix l’elogi de l’homenatja’t, perquè el biografiat era el personatge més íntimament lligat a l’univers claverià des de la mort del músic. Aquestes són algunes de les últimes aparicions barcelonines del mestre. L’any 1898 es trasllada a San Sebastià per prendre possessió de la direcció de la Banda Municipal donostiarra i també de l’Acadèmia de Música, càrrecs que havia guanyat per oposició.
A la ciutat donostiarra, desenvolupa la mateixa tasca que havia portat a Barcelona. Per una part, reorganitza la formació musical municipal, així com l’Acadèmia de Música i, per l’ altra, es dedica a compondre peces inspirades en la música popular basca per ser interpretades en concert per la banda, però també recupera i harmonitza antigues cançons del folklore èuscar destinades a ser cantades pels infants, de manera similar a les Cançons de noys, que havia compost el 1875. Ho fa perquè creu, amb raó, que la música popular és un bon mitja per la presa de consciencia de la pròpia cultura, en aquest cas la basca, i les generacions més joves són l’aposta per la supervivència o la recuperació de la identitat.
L’estada a Donòstia no s’allargaria masses anys, perquè al finals de 1904, l’ajuntament pren la decisió de dissoldre la Banda Municipal per motius econòmics. Un cop més el mestre Rodoreda ha de començar de nou una altra experiència. 1 aquest cop molt lluny de la terra on havia nascut. El 1906, guanya per oposició la direcció del Conservatori Thibaud-Piazzini, entitat de gran prestigi musical radicada a Buenos Aires. 1 el matrimoni Rodoreda i alguns del seus fills s’instal·len a la capital de la República Argentina.
A més a més de la direcció, Rodoreda s’encarrega de la càtedra d’harmonia i composició del Conservatori. Un cop més, la capacitat organitzativa, posada de manifest al llarg de la seva vida, es concreta tan en la feina al Conservatori com en la creació d’un Orfeó Catala al Casal de Catalunya de Buenos Aires, que agrupa la nombrosa colònia resident a la capital argentina.
En els últims anys de vida té la satisfacció de veure com la seva nombrosa família ja s’ha reagrupat gairebé tota a l’Argentina. 1 alguns dels seus descendents també s’obren camí en el camp musical. La mort li arriba a l’edat de 71 anys, el dia 9 d’octubre de 1922, deixant una gran quantitat de composicions, al voltant de 400, que cobreixen tots els generes musicals, des de les cantates a la música simfònica, des de les canyons infantils als divertiments escènics. Però, curiosament, és una sentida canyó a la Mare de Déu de Montserrat, un Virolai, el que cada dia es fa present a casa nostra, malgrat que molts de nosaltres desconeguem la importància del seu autor.
